divendres, 31 de maig de 2013

Repassant la música negra: del Funk al Black Power

A continuació, publiquem el següent article publicat aquest mes al periòdic "Solidaridad Obrera". Un article escrit per un dels membres del Colectivo Tiempos Modernos, y que versa sobre el cantó més reivindicatiu de la música negra.

Repassant la música negra: del Funk al Black Power
Per Genís Ferrero


Tothom coneix avui el concepte, més o menys, del “Black Power”. Aquell concepte de poder negre, en un sentit de comunitat, de contra-poder, de poder popular que va arrelar fortament a nivell cultural dins la comunitat afroamericana. A nivell musical, durant finals dels anys 60 i la dècada posterior les manifestacions culturals van impregnar-se notablement d'aquell moviment, que havia evolucionat des de demandes de millor tracte per part de les autoritats pujant el to de la reivindicació fins arribar el moment en què negaven la tutela de l'Estat nord-americà i la cultura de l'home blanc per a defensar-se com a entitat nacional-cultural per sí mateixa. Una màxima que, a nivell cultural i sobre tot musical, la podríem resumir en la mítica cançó de James Brown “Say It Loud, I'm Black And Proud” (Digues-ho alt: “sóc negre i n'estic orgullós”) l'agost de 1968.

El senzill i directe títol de la cançó reflexa un canvi de mentalitat de la comunitat negre a EEUU, un augment de l'autoestima com a individus i com a poble, una seguretat envers les seves capacitats i possibilitats per a construir un futur millor i, sobretot, una defensa en veu alta de la seva dignitat.

Havia arribat una nova generació de joves que havien vist caure molts dels seus líders en la lluita pels drets civils (com el Dr. Martin Luther King o Malcom X, per exemple), i havien perdut la confiança en un canvi de la seva situació social, econòmica i racial per mitjà d'unes institucions en mans de l'home blanc i d'uns interessos econòmics i polítics molt determinats que representaven un model social i econòmic que mantenia una majoria de la població nord-americana marginada, empobrida o fora d'aquell món de consum i capitalisme. En aquell context, neix el Partit de les Panteres Negres per a l'Autodefensa, una organització política militant que va acabar essent considerada com el perill interior més important dels EEUU, tant pel seu desafiament a les Institucions nord-americanes com la seva la declaració unilateral de voler emancipar el poble afroamericà per tots els mitjans. Un moviment que va acabar comptant amb les simpaties de bona part de la població negra, però també de molts altres grups ètnics i que, fins i tot, va arribar a tenir el recolzament des de l'interior de Hollywood com va explicar en una entrevista el cineasta i anarquista Miguel Herberg.

Aquell moviment social i polític, va tenir la seva pròpia banda sonora. El Soul i el R&B van tenir més o menys a veure, però sens dubte el Jazz i el Funk van ser els estils musicals que van liderar aquesta banda sonora recalcitrant. Durant els anys 70 es va desenvolupar una forta connexió entre ambdós estils. Molts músics de Jazz varen acabar tocant o gravant en discos del Funk, i molts músics de Funk van anar accentuant les seves improvisacions sobre aquelles bases rítmiques i cícliques que tant bé s'hi prestaven a executar-les. Músics tant significatius dins del gènere més contestatari es van moure en aquests paràmetres: Nina Simone, Gil Scott-Heron, James Brown, Lou Donaldson, Les McCann... són només alguns exemples.

Algunes emblemàtiques peces musicals del moment foren “Revolution Will Not Be Televised” de Gil Scott-Heron, “Young, Gifted and Black” de Nina Simone, “I don't need nobody to give me something” de James Brown, “Compared To What” de Les McCann & Eddie Harris... i un llarguíssim etcètera de grans temes de jazz i funk.

No obstant, a un nivell més popular sens dubte la música del “Black Power” fou el Funk. Va ser tant significatiu l'impacte entre la massa afroamericana que molts músics que els anys 50 i 60 havien interpretat R&B i Soul van passar ja als 70 a interpretar, amb més o menys constància, aquest estil més modern. Músics com Rufus Thomas, que durant els anys 50 ja estava tocant Rhythm and Blues, el trobarem el 20 d'agost de 1972 tocant alguns temes propis del funk més divertit i ballable al festival Wattstax. Un festival que va organitzar el segell discogràfic de música negra Stax (la mítica casa on van començar a confluir de forma conjunta músics blancs i negres al sud dels EEUU en plena segregació racial), i que va servir per recollir diners per a les famílies del barri de Watts a Los Angeles, i commemorar així el setè aniversari de les revoltes racials d'aquells dies a la ciutat. Hi ha disponible a Internet alguns vídeos sobre aquestes actuacions i podreu veure la magnitud d'aquest moviment que, entroncà la música amb la defensa cultural i social d'una població durant més d'un segle marginada i reprimida.

Podem fer-nos una idea del vincle entre el Funk i el Black Power recordant el fet que fins i tot el Partit de les Panteres Negres va editar alguns discos. Podem destacar especialment el disc “Free Boby Now” pel grup “The Lumpen”, un single que edità el partit per reivindicar la llibertat de Boby Seales, un dels fundadors dels Panteres Negres.

Si bé avui hem parlat d'una etapa molt més coneguda de la música negra implicada en la defensa dels drets dels afroamericans, si anem estil a estil musical de la música negra descobrirem que sempre hi ha una corrent que uneix el moment social o polític d'aquesta comunitat amb la seva música popular. Un fet que mereix ser conegut ja que avui dia, el 90% de la música popular d'occident beu directament de la música negra. Intentarem anar repassant doncs aquesta història.

dijous, 16 de maig de 2013

Pilé on 45 i Canary Sect


Tornem aquest divendres 17 de maig amb una nova sessió del Pilé on 45, un espai gourmet per a degustar els millors sons dels anys 50, 60 i 70 en perfecte format vinil. En aquesta nova sessió, comptarem de nou amb els habituals Pilé Dj's que ompliran l'ambient del Anònims amb sons negres i blancs a base de Latin, Jazz, Soul, R&B, Reggae... com sempre la millor opció per a sopar i començar la nit a Granollers, sens dubte.

A més a més, aquest cap de setmana tenim el plaer d'anunciar-vos des d'aquest bloc el 10è Aniversari d'un dels millors grups de Rhythm and Blues d'Europa, i que aquest dissabte tindrem la sort de poder-los veure actuar a Caldes de Montbuí (d'on és fill el nostre estimat Manolo), ciutat que va donar nom a una de les cançons més populars del grup, "Hot Water Town". Alhora, serà una festa especial ja que estrenarem el "Pub Canaletes Nit" amb un preu d'entrada a zero euros, per a què pogueu dedicar les vostres butxaques a la selecta barra del local. I, per si fos poc, la nit seguirà de la mà de sessió Dj amb una sel·lecció de R&B, Garatge, RnR i 60's beat. Així que no us ho perdeu!


Recorda, divendres 17 de maig de 21:00 a 02:00 hores Pilé on 45 al Anònims (C/ Miquel Ricomà 57, Granollers)
I, dissabte 18 de maig a les 22:30 hores concert THE CANARY SECT al Pub Canaletes Nit (C/ del Marquès s/n, Caldes de Montbui).